Tots els jocs de Final Fantasy ordenats per història i personatges

La saga final Fantasy és, des de finals dels 80, un dels pilars absoluts del rol japonès. En més de tres dècades ha passat d'aquell humil cartutx de NES a convertir-se en un univers enorme, amb entregues numerades, preqüeles, seqüeles, remakes, spin-offs, MMO, experiments raríssims i fins i tot jocs musicals. I, és clar, amb tanta varietat sobre la taula, és inevitable que sorgeixi la gran pregunta: quins són els millors i pitjors jocs de Final Fantasy si només mirem història i personatges?

En aquest article farem precisament això: repassar les principals entregues, seqüeles, preqüeles i spin-offs més importants i ordenar-les de pitjor a millor pel que fa a la trama, l'univers i el desenvolupament del seu elenc. No és una llista de “millor jugabilitat” ni “més revolucionari”, sinó de quant ens fan sentir els seus guions, protagonistes, dolents i secundaris. Veuràs des de títols molt criticats que tot i així amaguen idees interessants, fins a autèntiques obres mestres l'impacte narratiu de les quals segueix marcant el medi.

Els Final Fantasy amb històries més fluixes

Dins un univers tan gran és lògic que hi hagi propostes que, a nivell argumental, es quedin curtes. Molts d'aquests jocs neixen com experiments jugables o productes derivats que busquen explotar el món de la saga sense posar el focus al guió.

Aquest és el cas de propostes com Final Fantasy: Mystic Quest, pensat al seu dia com a “RPG d'iniciació”. És un títol amb combat senzill en primera persona, sense trobades aleatòries i amb un mapa basat en nodes, cosa que recorda més Dragon Quest i al que anys després veuríem a Final Fantasy X. El problema és que el seu història resulta plana, tòpica i sense personatges memorables, de manera que avui se sent com un JRPG del munt.

Una cosa semblant passa amb Monstre de les profunditats: Final Fantasy XV, una curiositat per PlayStation VR que funciona bé com a petit joc de pesca amb caps finals espectaculars, però que, parlant de narrativa, aporta poquíssim a l'univers d'Eos. És entretingut, sí, però es nota que és més una experiència que no pas un joc complet.

En aquest grup també encaixa Final Fantasy Explorers per a Nintendo 3DS, un “Monster Hunter” suavitzat amb skin de Final Fantasy. Es recolza en les caceres cooperatives, la recol·lecció i el farmeig d'equip, amb la gràcia extra de poder reclutar monstres icònics com a aliats. No obstant això, la seva història és merament funcional i els personatges són totalment oblidables; el que mana aquí és el bucle de missions, no pas el relat.

Spin-offs i derivats que amplien l'univers… amb alts i baixos

Més enllà de la saga principal, Square Enix ha llançat multitud de productes paral·lels que expandeixen mons concrets, especialment el de Final Fantasy VII. Alguns són petits experiments; altres, peces clau del lore.

A l'extrem més fluix estan Dirge of Cerberus: Final Fantasy VII y Before Crisi: Final Fantasy VII. El primer intenta ser un shooter/hack & slash protagonitzat per Vincent Valentine, però entre el seu control maldestre i les seves decisions de disseny, acaba sent un títol tediós. A nivell d'història afegeix detalls sobre l'organització Deepground i el passat de Vincent, però ho fa sense massa subtilesa. Before Crisis, per la seva banda, és un RPG per a mòbils centrat en els TURKS que mai no va sortir del Japó; el seu valor més gran és omplir buits en la cronologia de FFVII, però la seva trama se sent lenta i sense grans moments.

En canvi, Crisi Core: Final Fantasy VII – Reunion se situa clarament per sobre. Aquesta preqüela centrada a Zack Fair replanteja tot l'inici de la història de FFVII i construeix un dels personatges més estimats de la franquícia. El seu arc, des del SOLDAT idealista fins a la destinació final, està comptat amb una emotivitat molt poc habitual en un spin-off. Tot i la seva estructura de missions una mica repetitiva, el guió brilla quan explora la relació de Zack amb Aeris, Cloud i la pròpia Shinra.

Un altre derivat que sol infravalorar-se és Final Fantasy Type-0 HD. Nascut a PSP, ens porta a una guerra cruenta entre nacions amb un to més fosc del que és habitual. La “Classe Zero” funciona com un elenc coral tràgic, i el joc no es talla a l'hora de mostrar les conseqüències de la guerra sobre els joves soldats. És cert que els escenaris són sobris i reutilitzats, però, en termes d'història i ambientació bèl·lica, Type-0 fa un pas valent dins de la marca.

En una línia radicalment diferent està Món de Final Fantasy Maxima, que és gairebé una carta d'amor paròdica a tota la saga. Fes servir un to lleuger, gairebé de conte, amb captura de monstres i cameos constants d'herois i dolents clàssics. El seu valor no està tant en una trama profunda, sinó com reinterpreta amb humor i afecte icones de tota la sèrie, resultant una celebració molt gaudible per a fans veterans.

Les primeres entregues: bases jugables i relats senzills

Els primers Final Fantasy van destacar més per crear sistemes i conceptes de disseny que no pas per narratives elaborades. Tot i així, diversos ja van asseure peces clau de la identitat de la franquícia.

Final Fantasy I és el germen de tot. Un grup de quatre Guerrers de la Llum anònims, vidres, masmorres clàssiques i una paradoxa temporal amb el cap final com a gir sorprenent. Els seus personatges pràcticament no parlen i el guió és molt simple, però la seva estructura èpica bàsica segueix funcionant, especialment en versions modernes com el remasterització de píxels, que introdueixen millores de ritme i qualitat de vida.

Final Fantasy II va fer un pas endavant en història en plantejar una resistència contra un imperi opressor, amb morts importants en el repartiment principal i un to una mica més dramàtic. No obstant això, el seu famós sistema de progressió —pujar estadístiques segons les accions, incloent-hi la possibilitat de “farmejar” enganxant els teus propis aliats– es va sentir tan trencat i estrany que va eclipsar part de l'avenç narratiu, i ni els remasters no han corregit del tot aquesta sensació.

Amb Final Fantasy III va arribar l'autèntic impuls al sistema de treballs: un grup de joves elegits que obtenen classes intercanviables i mecàniques que després serien polides a FFV. El seu argument continua sent força arquetípic, però obre la porta a una personalització jugable que influiria en el to de la saga, més centrat en el viatge que en personatges amb nom propi.

El salt a les històries potents: de FFIV a FFVI

La veritable maduresa narrativa de la sèrie arrenca amb Final Fantasy IV. Aquí ja parlem d'un protagonista complex, Cecil, que comença com a cavaller fosc al servei d'un regne qüestionable i emprèn un viatge de redempció molt treballat. La trama es va expandint amb traïcions, sacrificis i girs, mentre s'aprofundeix en personatges com Kain, Rydia, Rosa o Edge. Va ser també el primer joc a utilitzar el sistema ATB (Active Time Battle), que va afegir tensió als combats.

FFIV va créixer amb una seqüela directa, Final Fantasy IV: Els anys després, protagonitzada pel fill de Cecil i Rosa. Aquesta continuació tanca caps solts i mostra el futur d'aquell món, encara que el seu durada relativament curta i algunes decisions jugables, com les fases lunars que alteren habilitats, fan que llueixi més com a complement que com a gran obra independent.

En Final Fantasy V la narrativa perd pes davant del sistema de treballs, que aquí arriba a un nivell de complexitat gairebé malaltís. La història és simpàtica, amb moments còmics i un malvat cridaner, Gilgamesh, però els protagonistes no tenen la força dramàtica de FFIV. A canvi, el jugador pot experimentar amb desenes de combinacions d'oficis i habilitats, una cosa que molts fans consideren un dels pics jugables de la saga.

Final Fantasy VI és, títol que molts col·loquen al cim no només de la franquícia, sinó dels JRPG en 2D. Aquí tenim un dels elencs més amplis i millor desenvolupats de la història del gènere, amb personatges com Terra, Locke, Celes, Sabin o Edgar, cadascun amb el seu passat, traumes i evolució, que fins i tot serveixen d'inspiració per a apps per crear personatges. La figura de Kefka, un malvat que aconsegueix destruir el món i erigir-se com a “déu”, redefineix el que un antagonista pot arribar a fer en un videojoc. El joc s'atreveix a partir el seu relat en dues meitats —món d'equilibri i món en ruïnes— i fa servir aquesta ruptura per explorar la pèrdua, la culpa i la reconstrucció.

la versió remasterització de píxels posa al dia la seva presentació visual i sonora sense tocar el cor: una trama coral que combina humor, tragèdia i èpica millor que gairebé qualsevol altre JRPG. No sorprèn que a molts rànquings aparegui empatat amb FFIX o fins i tot per sobre.

L'era PlayStation: del fenomen FFVII a l'encant de FFIX

L'arribada a PlayStation va suposar el salt definitiu de Final Fantasy al gran públic occidental. A partir d'aquí, les històries i personatges de cada entrega es van convertir en icones culturals que transcendeixen el videojoc i serveixen de referència per a qui desitja crear un personatge amb IA.

Final Fantasy VII va ser una autèntica revolució: la superproducció més gran de la seva època, gràfics 3D poligonals, cinemàtiques impactants i un món enorme. Més important encara, el seu relat sobre la lluita de Cloud, Tifa, Aeris, Barret i companyia contra la corporació Shinra i el carismàtic Sephiroth va calar profund. La combinació de ecologisme, trauma psicològic, identitat i sacrifici va convertir el joc en mite. Avui pot grinyolar visualment, però la seva banda sonora, les seves escenes clau i el seu sistema de Matèria segueixen sent referència.

Aquesta història s'ha expandit amb múltiples peces, com ara Final Fantasy VII Remake Intergrade y Final Fantasy VII Rebirth. El remake reimagina Midgar amb un enfocament molt més detallat, amplia tant el rerefons dels personatges com la seva relació i es permet jugar amb la idea de “remake” des de la trama. El seu sistema de combat barreja acció en temps real i pauses tàctiques, permetent un tractament molt dinàmic del grup en batalla. Rebirth, que abasta el món més enllà de Midgar, eleva l'escala, ofereix més llibertat d'exploració i aprofundeix encara més en figures com Sephiroth, consolidant-se per a molts com un dels millors guions de tota la sèrie moderna.

Final Fantasy VIII va viure a l'ombra del seu predecessor, però amb el temps s'ha guanyat un forat entre els fans. La seva història de bruixes, viatges temporals i acadèmies militars gira al voltant de Squall, un protagonista introspectiu l'evolució sentimental del qual amb Rinoa es converteix en el cor del joc. És cert que el sistema de “junction” i robatori de màgies pot trencar l'equilibri, però també permet configuracions molt potents. A nivell narratiu, juga amb la memòria, el destí i la responsabilitat de manera més confusa que FFVII, però igualment atractiva.

Finalment, Final Fantasy IX és, per a molts, el balanç perfecte entre classicisme i modernitat. Torna a una estètica medieval fantàstica, recupera arquetips com el mag negre i el lladre, i els barreja amb una sensibilitat més actual. Zidane, Garnet, Steiner, Vivi i companyia formen un dels grups més entranyables de la saga, i els seus conflictes –la identitat de Vivi, el pes del destí de Garnet, la filosofia vitalista de Zidane– construeixen un relat sobre el sentit de la vida, la mort i la memòria que emociona de principi a fi. El seu estil visual “capçal” i els seus tons alegres amaguen una de les històries més profundes de la franquícia.

La transició a l'acció i les seqüeles polèmiques

Amb l'arribada de PlayStation 2 i posteriors, Square Enix va començar a experimentar més amb el to, l'estructura i el propi sistema de combat, cosa que va donar lloc a entregues molt estimades i altres molt discutides quant a història i personatges.

Final Fantasy X n'és l'exemple més clar d'èxit. La seva narrativa lineal serveix per centrar el focus en la relació entre Tidus i Yuna, en el viatge de pelegrinatge per derrotar Sin i en la crítica a les estructures religioses opressives. El sistema d'esferes permet modelar el rol de cada membre del grup, mentre que la història avança amb escenes molt potents —inclosa la famosa To Zanarkand— i un clímax emotiu que ha fet plorar mig planeta. Tot i que se li critica la linealitat i alguns minijocs odiosos, com esquivar 200 raigs per aconseguir l'arma de Lulu, segueix sent considerat un dels JRPG més rodons de la generació.

La seva seqüela, Final Fantasy X-2, va apostar per un to molt més lleuger i un trio protagonista femení (Yuna, Rikku i Paine) embolicat en estètica J-pop. A nivell argumental, se l'acusa de superficial i de diluir part de l'impacte del final de X, però jugablement introdueix un dels millors sistemes d'oficis i combats de tota la saga, les vestisferes, a més duna quantitat enorme de minijocs i contingut secundari. La seva versió HD remaster permet redescobrir aquesta dualitat entre història discutible i mecàniques brillants.

Final Fantasy XII va canviar l'enfocament: ens va portar a Ivalice, un món d'intrigues polítiques amb aire a òpera espacial, i un grup de personatges que, en molts casos, actuen més com a fils conductors que com a herois tradicionals. Balthier, Ashe o Basch sostenen una trama que recorda Star Wars en el plantejament d'imperis, aliances i resistències. Vaan, criticat com un dels personatges més fluixos de la saga, funciona gairebé com a observador. El sistema de gambits permet configurar el comportament tàctic dels aliats, donant un sabor gairebé MMO als combats. L'edició Zodiac Age poleix el ritme, introdueix treballs i accelera l'exploració, potenciant el viatge sense alterar-ne el rerefons polític.

Amb Final Fantasy XIII va arribar una de les divisions més fortes a la comunitat. D'una banda, es reconeix el sistema de combat per paradigmes, hereu llunyà de l'ATB, que un cop s'obre es torna dinàmic i estratègic. De l'altra, es critiquen la seva excessiva linealitat i un elenc poc empàtic, amb personatges que molts perceben com a arquetípics o forçats. Lightning, Snow, Hope i companyia es mouen en un món fascinant, Cocoon i Gran Pulse, però la manera d'explicar la història i l'absència d'elements clàssics com pobles o minijocs pesen en la seva valoració global.

Les seqüeles, Final Fantasy XIII-2 y El llamp torna, tracten de corregir el rumb. La primera introdueix viatges temporals, més llibertat d'exploració i captura de monstres aliats, sacrificant coherència narrativa a favor de varietat. Molts la consideren el lliurament més rodó de la trilogia a nivell jugable, encara que el seu guió es torna enrevessat. Lightning Returns aposta per un compte enrere cap a la fi del món, amb missions que afecten el pas del temps i un sistema de vestits (rols) intercanviables per a l'única protagonista. El seu plantejament, molt inspirat en Majora's Mask, divideix: té un dels tancaments més dignes de la saga, però una estructura difícil d'encaixar per a qui busca un JRPG clàssic.

Els MMO i l'explosió de l'univers en línia

No es pot parlar d'història i personatges a Final Fantasy sense esmentar les seves incursions al gènere MMO, ja que han generat alguns dels relats més llargs i complexos de la franquícia.

Final Fantasy XI, llançat a PC i consoles a principis dels 2000, va ser pioner a traslladar la marca a un món persistent. Va construir un univers, Vana'diel, en què la cooperació era pràcticament obligatòria per avançar. Amb múltiples expansions -Rise of the Zilart, Chains of Promathia, Treasures of Aht Urhgan, Wings of the Goddess i Seekers of Adoulin-, va anar teixint una mitologia sòlida, raids elaborades i trames de llarg recorregut. Molts veterans ho recorden com una experiència exigent però inoblidable.

Encara que, si parlem d'excel·lència narrativa en format MMO, el tron ​​se l'emporta Final Fantasy XIV i, en concret, la seva reencarnació com a Realm Reborn i posteriors expansions: Heavensward, Stormblood, Shadowbringers i Endwalker. El que va començar com un desastre de llançament el 2010 es va reconvertir en un dels MMORPG millor escrits de la història. Els seus arcs argumentals exploren temes com el sacrifici, la redempció, la lluita contra el destí i la convivència entre pobles, tot plegat recolzat en un elenc de NPC memorables i una banda sonora espectacular. Encara que la seva naturalesa online i la seva enorme inversió d'hores poden fer enrere qui busqui una experiència purament per a un jugador, molts fans ho consideren un dels millors relats complets de tota la saga.

L'etapa més recent: de l'experiment de FFXV al gir adult de FFXVI

En els darrers anys, Square Enix ha continuat buscant noves maneres de contar històries dins de l'univers Final Fantasy, amb resultats dispars.

Final Fantasy XV és un dels casos més polèmics. El seu desenvolupament problemàtic, els canvis de direcció i la necessitat de recolzar-se en una pel·lícula (Kingsglaive) i en episodis animats per entendre del tot el context, van passar factura. Per a molts jugadors, la seva història se sent fragmentada i mal explicada, i el seu combat, massa simplificat. Tot i això, altres veuen en el viatge per carretera de Noctis i els seus amics una de les representacions més humanes de l'amistat a la saga, amb moments emocionals molt potents i un dolent, Ardyn, que podria haver estat un dels millors de la franquícia amb un desenvolupament més integrat en el joc base.

A més del joc principal, FFXV va generar derivats com Un conte del rei, un beat'em up d'estètica retro que narra una història passada contada pel rei Regis al seu fill, i Final Fantasy XV Pocket Edition, que condensa tota la trama en una versió simplificada per a mòbils i consoles. Tots dos tenen cert encant a l'hora de recontar els fets principals d'Eos, encara que evidentment no poden competir en profunditat.

D'altra banda, Stranger of Paradise: Final Fantasy Origin funciona com una reinterpretació fosca i autoconscient del primer Final Fantasy. Jack Garland i la seva obsessió amb el “caos” van donar peu a innombrables mems, però sota aquesta capa hi ha un sistema de combat brillant i un enfocament molt peculiar del mite fundacional de la saga, comptant els orígens del dolent de FF I des d'una perspectiva tràgica. El seu guió no és convencional, però guanya sencers si es mira com a relectura meta dels tòpics clàssics.

El gir més contundent, això sí, ho fa Final Fantasy XVI. Exclusiu temporal de PS5, abandona qualsevol vestigi de sistema per torns i aposta per una acció pura amb fort component cinematogràfic, amb batalles d'Eikons (invocacions) que semblen tretes d'una superproducció de Hollywood. La seva història, inspirada en obres de fantasia adulta a l'estil Joc de Trons, explora el pes del poder, les guerres de regnes i l'opressió de grups marginats, amb un protagonista, Clive, que molts consideren dels millors de la darrera saga. L'elenc secundari i la música de Soken reforcen aquest to madur, encara que se li atribueixen missions secundàries repetitives i l'absència d'elements clàssics com les aeronaus o un veritable món obert.

En el pla estrictament roler, alguns fans troben a faltar estats alterats, debilitats elementals ben explotades i gestió profunda de grup, però com a relat èpic i emocional, FFXVI ha tornat a la marca part del prestigi perdut després d'anys de cops de banda.

Mirant tot aquest recorregut, des dels inicis en 8 bits fins a les epopeies online i els darrers experiments d'acció, queda clar que Final Fantasy sempre ha estat, sobretot, una saga sobre històries i personatges, fins i tot quan el resultat no ha estat a l'alçada de les pròpies ambicions. Hi ha entregues que brillen per la seva jugabilitat i flaquegen en guió, spin-offs que neixen per expandir universos concrets i acaben regalant alguns dels moments més emotius, i MMORPG que amaguen després de la barrera del temps i la subscripció trames dignes de novel·les. Precisament aquesta diversitat —des de la cruesa bèl·lica de Type-0 fins a la tendresa existencial de FFIX o el drama coral de FFVI— és el que fa que, a l'hora d'ordenar els jocs de pitjor a millor quant a història i personatges, sigui impossible trobar una llista universal, però també allò que manté viva la discussió entre fans generació rere generació.